Por mucho que te aferres al pasado, es casi imposible el retener a algo que se marchó, simplemente porque el pasado es eso: pasado. En todo caso, debemos reinventarnos, despejar los rencores de la ecuación de la vida e intentar que esa persona que salió por la puerta, entre de nuevo por la ventana. Si ambos queremos, también si creemos que, por encima del orgullo, está la vida y por encima de la vida está el comprender que vivir es un proceso del todo imperfecto. Comprender que la vida es demasiado corta para perderla mirando al techo mientras repites ese mantra que es el lamento.
¡Ay! El orgullo… que tanto daña la vida. Curiosamente, cuando algún iluminado sin afeitar decidió enumerar los pecados capitales, olvidó el orgullo. Aunque si que dejó la ira y la soberbia. Puede que, en cierta manera, el orgullo sea una combinación de estas dos, servida en un plato bajo en calorías. La vida son placeres, y casi todos los pecados capitales están ligados a esos placeres. A saber: Lujuria, gula, avaricia, pereza, ira, envidia y soberbia. Y yo abundo en todos estos pecados. Por eso, en ocasiones, sufro también la inevitable penitencia.
No recuerdo haberme arrodillado nunca en un confesionario. Tampoco lo haré ahora, soy demasiado viejo para comenzar algo en lo que no creo. Y me duelen las rodillas. En vez de eso, asumiré la penitencia, verbalizaré mis pecados y rezaré para que, quien salió por la puerta, desee entrar por la ventana. Rezo con todas mis fuerzas para que se perdonen mis pecados. Y los suyos, también. Rezaré a un Dios en el que no creo para que el placer vuelva a unirnos y, a su vez, nos regale más placer aun si cabe.
Porque la vida, además de placeres, también son dos días y la mitad, los pasamos durmiendo.
Per molt que t'aferris al passat, és gairebé impossible el fet d'aconseguir retenir quelcom que va fugir, senzillament perquè el passat és això: passat. En tot cas, hem de reinventar-nos, buidar les rancúnies de l'equació de la vida i intentar que, aquesta persona que va sortir per la porta, entri novament per la finestra. Succeirà si tots dos volem, també si creiem que, per sobre de l'orgull, està la vida i per sobre de la vida està el fet de comprendre que viure és un procés del tot imperfecte. Comprendre que la vida és massa curta per perdre-la mirant al sostre mentre repeteixes aquest mantra que és el lament.
Ai! L'orgull... que tant danya la vida. Curiosament, quan algun il·luminat sense afaitar va decidir enumerar els pecats cabdals, va oblidar l'orgull. Tot i que va deixar la ira i la supèrbia. Pot ser que, en certa manera, l'orgull sigui una combinació d'aquestes dues, servida en un plat baix en calories. La vida són plaers, i gairebé tots els pecats capitals estan lligats a aquests plaers. A saber: Luxúria, gola, avarícia, mandra, ira, enveja i supèrbia. I jo abundo en tots aquests pecats. Per això, de vegades, sofreixo també la inevitable penitència.
No recordo haver-me agenollat mai a un confessionari. Tampoc ho faré ara, sóc massa vell per començar a fer una cosa en la qual no hi crec. A més, em fan mal els genolls. En comptes d'això, assumiré la penitència, verbalitzaré els meus pecats i pregaré perquè, qui va sortir per la porta, desitgi entrar per la finestra. Pregaré amb totes les meves forces perquè es perdonin els meus pecats. I els seus, també. Pregaré a un Déu en el qual hi crec perquè el plaer torni a unir-nos i, al mateix temps, ens regali més plaer encara.
Perquè la vida, a més de plaers, també són dos dies i la meitat, els passem dormint.
No hay comentarios:
Publicar un comentario