Respecto al hecho de mentir o no mentir (a tu pareja) si decides ser sumisa/a o ama/o de otra persona (ajena a esa pareja), en primer lugar, hay que huir de meter diferentes conceptos en el mismo saco y criminalizar esa la mentira como si acabásemos de matar a Kennedy y levantásemos las manos repitiendo “¡yo no he sido!”. Es cierto que, en este tema, no hay término medio: o mientes o no entrarás nunca en el mundo BDSM. Siento ser así de radical, pero lo he visto antes en gente casada (o en pareja). A no ser que el matrimonio sea un completo desastre, hay que asumir ciertas mentiras y asumir también que, después de las sesiones, te puedas sentir culpable. ¿Por qué mentir entonces? Tengo otra teoría: la vida solo pasa una vez y además pasa a tal velocidad que no podemos permitirnos el perder el tiempo en disposiciones morales que lo único que pretenden es convertirnos en aquello que no somos. Si eres sumisa y lo has de ser a espaldas de tu marido: que así sea. La vida no es perfecta, pero hemos de vivirla. Lo contrario es dejar de vivirla porque los engranajes no encajan, si eso sucede, luego nos arrepentiremos y nos arrepentiremos cuando ya no tengamos edad o cuando podamos, pero no tengamos las fuerzas. ¿Mentir es herir? Si la otra persona no lo sabe: no. Es más, soy un gran defensor de la mentira en estos casos porque si vives plenamente el BDSM, serás una persona más plena, más completa, estarás más feliz (porque los pequeños pasos en el BDSM generan emociones cercanas al orgullo) y si eres capaz de sobreponerte a esa mentira, entonces la vida con quienes te rodean será mejor (por el simple motivo que tú te sentirás mejor). La mentira está sobrevalorada, todos mentimos, a diario, incluso grandes mentiras que no llevan a nada. El problema es que asociamos la mentira a la traición y no se trata de eso: la mentira forma parte del ser humano, forma parte de nosotros, de lo que somos. Pretender ser honestos también es mentir... mentirnos a nosotros mismos.
Respecte al fet de mentir o no mentir (a la teva parella) quan decideixes ser submisa/a o ama/o d'una altra persona (aliena a aquesta parella), en primer lloc, cal fugir de ficar diferents conceptes al mateix sac i criminalitzar aquesta la mentida com si acabéssim de matar a Kennedy i aixequéssim les mans repetint "jo no he estat!". És cert que, en aquest tema, no hi ha terme mitjà: o menteixes o mai t'endinsaràs al món BDSM. Sento ser així de radical, però ho he vist abans en gent casada (o en parella). Tret que el matrimoni sigui un complet desastre, cal assumir certes mentides i assumir també que, després de les sessions, et puguis sentir culpable. Per què mentir llavors? Tinc una altra teoria: la vida només passa una vegada i, a més, passa a tal velocitat que no podem permetre'ns el fet de perdre el temps en disposicions morals que l'única cosa que pretenen és convertir-nos en allò que no som. Si ets submisa i ho has de ser a l'esquena del teu marit: que així sigui. La vida no és perfecta, però hem de viure-la. El contrari és deixar de viure-la perquè els engranatges no encaixen, si això succeeix, després ens penedirem i ens penedirem quan ja no tinguem edat o quan puguem, però no tinguem les forces. Mentir és ferir? Si l'altra persona no ho sap: no. És més, sóc un gran defensor de la mentida en aquests casos perquè si vius plenament el BDSM, seràs una persona més plena, més completa, estaràs més feliç (perquè els petits passos en el BDSM generen emocions properes a l'orgull) i si ets capaç de sobreposar-te a aquesta mentida, llavors la vida amb els qui t'envolten serà millor (pel simple motiu que tu et sentiràs millor). La mentida està sobrevalorada, tots mentim, diàriament, fins i tot grans mentides que no porten a res. El problema és que associem la mentida a la traïció i no es tracta d'això: la mentida forma part de l'ésser humà, forma part de nosaltres, d'allò que som. Pretendre ser honests també és mentir... mentir-nos a nosaltres mateixos..
No hay comentarios:
Publicar un comentario