Hay quienes consideran la práctica del BDSM como un trastorno sexual. Pero no tan solo lo consideran las voces anónimas que disfrutan juzgándolo todo, también hablamos de gente con estudios que cuelgan sus diplomas en el despacho, a la vista de todos.
El sistema de diagnóstico internacional CIE-10 (Clasificación Internacional de las Enfermedades y Trastornos relacionados con la Salud Mental realizada por la Organización Mundial de la Salud) indica que la práctica del BDSM es una parafilia. El manual estadístico DSM-5 (una guía utilizada por los médicos y otros profesionales de la atención sanitaria en los Estados Unidos) también clasifica al BDSM en la categoría de parafilias, aunque lo considera un trastorno únicamente si supone un daño para uno mismo o para los demás.
¿Entonces quienes lo practicamos somos unos trastornados o no? Si desenterrásemos a Freud, lo reviviésemos con la ayuda del doctor Frankenstein y pudiésemos conseguir que hablase, a la pregunta de si quienes practican BDSM son unos trastornados o no, el amable abuelito de poblada barba blanca (ahora moderno Prometeo) respondería que sí.
Pero vamos a hacer como el Windows y actualizarnos un poco, porque a Freud lo metieron bajo tierra hace más de ochenta años.
Hay cientos de estudios que nos indican que la práctica del BDSM (poco importa cómo se etiquete) refuerza la personalidad del individuo y le proporciona otras ventajas que podríamos enumerar ahora.
O no, que enumerar es un coñazo.
Iré directamente al estudio que hizo Pamela Connolly en el año 2006 en el que participaron 32 personas, practicantes de BDSM. Los resultados fueron que aunque la literatura psicoanalítica sugiere que deberían aparecer niveles elevados de determinados tipos de psicopatología entre quienes practican BDSM, este estudio no mostró elevados niveles generalizados de psicopatologías en medidas psicométricas de depresión, ansiedad, trastorno obsesivo-compulsivo, sadismo psicológico, masoquismo psicológico o TEPT. Resumiendo: los practicantes de sadomasoquismo tenían niveles más bajos de depresión, ansiedad, estrés postraumático, sadismo psicológico, masoquismo psicológico, patología limítrofe y paranoia.
Resumen aún más simple: el BDSM es mas positivo que negativo para nuestra psique.
Hay muchos otros estudios y casi todos van en la misma dirección: la práctica del BDSM es beneficiosa. Aunque si utilizamos términos médicos deberíamos escucharlos a todos. Y son algunos médicos los que aun, en lo mas alto del monte Olimpo, siguen catalogando la práctica del BDSM como una parafilia.
¿A qué viene todo este rollo pseudo científico sobre si lo que hacemos es mentalmente sano o no? La respuesta es simple: quienes practicamos BDSM, al cabo de los años, creemos que hemos perdido el norte, creemos que hemos llegado a un techo donde lo siguiente es caer en el caldero Pepe Botero (en el mismísimo infierno). Imaginamos que practicar BDSM es incompatible con nuestra vida, con nuestros objetivos vitales. Y es entonces que tomamos la drástica decisión de cerrar la puerta con fuerza en vez de dejarla entreabierta.
Practicar BDSM no es una enfermedad. Beber cerveza no es una enfermedad. Ver “Sálvame” no es una enfermedad (aunque lo parezca).
Vivir para el BDSM es una enfermedad. Vivir para beber cerveza es una enfermedad. Ver “Sálvame” a todas horas es una enfermedad.
Como todo en la vida, es cuestión de levantar el pie del acelerador. No de detener en seco el coche. Porque un violento frenazo puede no tener más consecuencias que el cinturón de seguridad se te clave en el alma, pero detener el coche significa que has dejado de moverte.
Versió en català: N'hi ha alguns que consideren la pràctica del BDSM com un trastorn sexual. Però no tan sols ho consideren les veus anònimes que gaudeixen jutjant tot, també parlem de gent amb estudis que pengen els seus diplomes al despatx, a la vista de tothom.
El sistema de diagnòstic internacional CIE-10 (Classificació Internacional de les Malalties i Trastorns relacionats amb la Salut Mental realitzada per l'Organització Mundial de la Salut) indica que la pràctica del BDSM és una parafília. El manual estadístic DSM-5 (una guia utilitzada pels metges i altres professionals de l'atenció sanitària als Estats Units) també classifica al BDSM a la categoria de parafílies, tot i que ho considera un trastorn únicament si suposa un dany per a un mateix o pels altres.
Llavors qui practiquem som uns trastornats o no? Si traguéssim a Freud de la tomba, el tornéssim a la vida amb l'ajuda del doctor Frankenstein i poguéssim aconseguir que parlés, a la pregunta de si els que practiquen BDSM són uns trastornats o no, l'amable avi de poblada barba blanca (ara modern Prometeu) respondria que sí.
Però farem com el Windows i ens actualitzarem una mica, perquè a Freud el van ficar sota terra fa més de vuitanta anys.
Hi ha centenars d'estudis que ens indiquen que la pràctica de BDSM (poc importa com s'etiqueti) reforça la personalitat de l'individu i li proporciona altres avantatges que podríem enumerar ara.
O no, que enumerar és un avorriment.
Aniré directament a l'estudi que va fer Pamela Connolly l'any 2006 en què van participar 32 persones, practicants de BDSM. Els resultats van ser que, tot i que la literatura psicoanalítica suggereix que haurien d'aparèixer nivells elevats de determinats tipus de psicopatologia entre els que practiquen BDSM, aquest estudi no va mostrar elevats nivells generalitzats de psicopatologies en mesures psicomètriques de depressió, ansietat, trastorn obsessiu-compulsiu, sadisme psicològic, masoquisme psicològic o TEPT. Resumint: els practicants de sadomasoquisme tenien nivells més baixos de depressió, ansietat, estrès posttraumàtic, sadisme psicològic, masoquisme psicològic, patologia limítrof i paranoia.
Resum encara més simple: el BDSM és més positiu que negatiu per a la nostra psique.
Hi ha molts altres estudis i gairebé tots van en la mateixa direcció: la pràctica de BDSM és beneficiosa. Tot i que si fem servir termes mèdics, hauríem d'escoltar-los a tots. I són alguns metges els que encara, al lloc més alt de l'Olimp, segueixen catalogant la pràctica de BDSM com una parafília.
Quin sentit té tot aquest rotllo pseudo científic sobre si allò que fem és mentalment sa o no? La resposta és simple: qui practiquem BDSM, al cap dels anys, creiem que hem perdut el nord, creiem que hem arribat a un sostre a on la cosa següent és caure en el calder Pere Portes (al mateix infern). Imaginem que practicar BDSM és incompatible amb la nostra vida, amb els nostres objectius vitals. I és llavors que prenem la dràstica decisió de tancar la porta amb força en comptes de deixar-la mig oberta.
Practicar BDSM no és una malaltia. Beure cervesa no és una malaltia. Veure "Sálvame" no és una malaltia (encara que ho sembli).
Viure per al BDSM és una malaltia. Viure per beure cervesa és una malaltia. Veure "Sálvame" a tota hora és una malaltia.
Com tot a la vida, és qüestió d'aixecar el peu de l'accelerador. No d'aturar en sec el cotxe. Perquè una violenta frenada pot no tenir més conseqüències que el cinturó de seguretat se't clavi a l'ànima, però aturar el cotxe vol dir que has deixat de moure't.
No hay comentarios:
Publicar un comentario