domingo, 1 de abril de 2018

Poeta

Temporada Primavera 2013: Resumen – Entre sábanas y almohadas

Ayer sucedió que un viento quasi salvaje azotaba sin excepciones a los habitantes de la ciudad, cargando de un lado a otro con cualquier objeto que no estuviera anclado con firmeza al planeta. Incluso arrancado ilusiones y sueños. Incluso trayendo recuerdos y emociones pasadas. De repente, el viento me trajo recuerdos de personas que habían pasado por mi vida (o yo por la de ellas). Personas, casi todas, magnificas. Y ese molesto viento me hizo darme cuenta de que, con toda seguridad, nunca estuve a la altura de ellas.

Pero esa no fue la causa de ese fracaso que es que ya no estén en mi vida. Porque, reconozcámoslo, si alguien magnifico ya no está en tu vida, eso es un fracaso. Podríamos decir que es ley de vida, pero esta manida frase sería tan solo un bálsamo para que duela menos.

¿Debería hacer un esfuerzo por recuperar a esas personas? Puede que no, todo error merece tanto su inevitable moraleja, así como el correspondiente castigo. La vida te da una, dos e incluso tres oportunidades y si las desperdicias todas entonces, como la sumisa más torpe y desganada, mereces el peor de los castigos por parte de ese amo que es la vida misma. Y es que, como dicen, “la letra con sangre entra” una nueva y manida frase de autoayuda de tercera división que esconde una gran verdad.

Pero ese mismo viento ha traído a una de esas personas del pasado. Una persona magnifica por la que cualquiera perdería la cabeza. Yo estuve a punto de perderla. No funcionó porque ambos estábamos atados a una realidad que nos separaba, una realidad construida con ese capazo lleno de obviedades (y recuerdos) que nos impiden darnos cuenta de lo que realmente vemos. Una realidad que distorsionaba una realidad que nunca llegó a suceder. Éramos dos televisores sin sintonizar, creo.

Esa persona del pasado que el salvaje viento de la ciudad ha traído, me propuso quedar para tomar algo. Por supuesto que quedaré con ella en unas semanas, en cuanto pueda (ahora me es físicamente imposible, no por falta de ganas). Y quedaré con ella no para intentar recuperar nada, sino que quedaré porque a las personas magnificas no hay que perderlas nunca. Aunque la frustración ciegue todas y cada una de nuestras razones.

Quedaré con ella para construir la realidad de lo que es, no de lo que me gustaría que fuese. Algo que parece sencillo pero que siempre olvidamos y nos empuja hasta ese fracaso que el viento, a veces, nos devuelve a la memoria más frágil.


Ahir va succeir que un vent quasi salvatge mortificava sense excepcions als habitants de la ciutat, carregant d'un costat a un altre amb qualsevol objecte que no estigués ancorat amb fermesa al planeta. Fins i tot arrencat il·lusions i somnis. Fins i tot portant records i emocions passades. De sobte, el vent em va portar records de persones que havien passat per la meva vida (o jo per la d'elles). Persones, gairebé totes, magnifiques. I aquest molest vent em va fer adonar-me que, amb tota seguretat, no vaig estar a l'alçada d'elles.

Però aquesta no va ser la causa del fracàs que és que ja no estiguin en la meva vida. Perquè, reconeguem-ho, si algú magnífic ja no és a la teva vida, això és un fracàs. Podríem dir que és llei de vida, però aquesta deteriorada frase seria només un bàlsam perquè faci menys mal.

Hauria de fer un esforç per recuperar a aquestes persones? Pot ser no, tot error mereix tant la seva inevitable moralitat, així com el corresponent càstig. La vida et dóna una, dues i fins i tot tres oportunitats i si les malgastes totes llavors, com la submisa més maldestra i desganada, mereixes el pitjor dels càstigs per part d'aquest amo que és tanmateix la vida. I és que, com diuen, "la lletra amb la sang entra" una nova i gastada frase d'autoajuda de tercera divisió que amaga una gran veritat.

Però aquest mateix vent ha portat a una d'aquestes persones del passat. Una persona magnifica per la qual qualsevol perdria el cap. Jo vaig estar a punt de perdre-la. No va funcionar perquè tots dos estàvem lligats a una realitat que ens separava, una realitat construïda amb aquest cabàs ple d'obvietats (i records) que ens impedeixen adonar-nos d'allo que realment veiem. Una realitat que distorsionava una realitat que mai va arribar a succeir. Érem dos televisors sense sintonitzar, crec.

Aquesta persona del passat que el salvatge vent de la ciutat ha portat, em va proposar quedar per prendre alguna cosa. Per descomptat que quedaré amb ella en unes setmanes, quan pugui (ara m'és físicament impossible, no per falta de ganes). I quedaré amb ella no per intentar recuperar gens, sinó que quedaré perquè a les persones magnífiques no cal perdre-les mai. Tot i que la frustració encega totes i cadascuna de les nostres raons.

Quedaré amb ella per construir la realitat d'allò que és, no d'allò que m'agradaria que fos. Quelcom que sembla senzill però que sempre oblidem i ens entestem fins al fracàs que el vent, de vegades, ens retorna a la memòria mes fràgil.

No hay comentarios:

Publicar un comentario