En esta virtualidad donde estamos ahora mismo, hay millones de blogs con gentes diferentes hablando de cosas diferentes. Hubo una época en que los blogs eran una forma de mostrar al mundo, sin apenas esfuerzo, cuanto pasaba por nuestras cabezas. Hoy en día los blogs están en desuso, pero ahí siguen, con millones de personas contando sobre las cosas que les gusta o sobre como piensan.
En mi caso, ambas cosas.
Pero este texto no es sobre blogs sino sobre el propósito de toda escritura.
¿Escribimos para que nos lean o para leernos nosotros mismos?
El concepto “leerse a uno mismo” se anticipa como un ejercicio de egocentrismo, pero no es así. Muchas personas escriben blogs para poner en orden sus pensamientos, para expresar “en voz alta” cuanto les pasa por la cabeza, para verse en el espejo. A esas personas les importa bien poco si alguien les lee o no.
En la pregunta “¿Escribimos para que nos lean o para leernos nosotros mismos?” parece que la segunda parte (leernos a nosotros mismos) es la que nace del ego descontrolado. La realidad es que es la primera parte “escribimos para que nos lean” la que nace del ego.
A todo escritor, como a todo cocinero, a todo deportista, a todo artista o a todo político, les mueve el ego. Y eso es bueno. A mi me apasiona la cocina, pero cuando mas disfruto es cuando la gente prueba mi cocina y sonríe satisfecha. No cuando cocino, tampoco cuando como lo que he cocinado. Igual que el ego de un deportista al ganar o el de un artista al ser reconocido. Hemos estigmatizado el ego cuando es el motor de las mejores cosas que la sociedad (o el individuo) ha conseguido.
Pero volvamos a ese tipo de personas que escriben un blog para leerse a si mismos. Cuando encontréis uno de esos blogs, leedlo, nada más. No juzguéis, no comentéis, no interactuéis. Esas personas solo están gritando en voz alta lo que reflexionan en voz baja. Y gritan para ellas mismas, no para nosotros. El ego de quien escribe un blog intimista no se agranda porque le lean, le comenten o le sigan miles de personas. Principalmente porque no necesita agrandarse. Lo único que necesita es poner en orden sus pensamientos y luego escucharse en voz alta.
Si tienes un blog, sigue escribiendo, no te detengas. Da igual si te mueve el ego o no. Poco importa si te siguen miles de personas o no te lee nadie.
En la escritura está el auténtico placer, simplemente.
En aquesta virtualitat a on som ara mateix, hi ha milions de blogs amb persones diferents parlant de coses diferents. Hi va haver una època quan els blogs eren una forma de mostrar al món, gairebé sense esforç, allò que succeïa als nostres caps. Avui dia els blogs estan en desús, però aquí segueixen, amb milions de persones comptant sobre les coses que els agrada o sobre com pensen.
En el meu cas, totes dues coses.
Però aquest text no és sobre blogs sinó sobre el propòsit de tota escriptura.
Escrivim perquè ens llegeixin o per llegir-nos nosaltres mateixos?
El concepte "llegir-se a un mateix" s'anticipa com un exercici d'egocentrisme, però no és així. Moltes persones escriuen blogs per posar en ordre els seus pensaments, per expressar "en veu alta" allò que els hi passa pel cap, per mirar-se a un mirall. A aquestes persones els importa ben poc si algú els llegeix o no.
A la pregunta "Escrivim perquè ens llegeixin o per llegir-nos nosaltres mateixos?" sembla que la segona part (llegir-nos a nosaltres mateixos) és la que neix de l'ego descontrolat. La realitat és que és la primera part "escrivim perquè ens llegeixin" la que neix de l'ego.
A tot escriptor, com a tot cuiner, a tot esportista, a tot artista o a tot polític, els mou l'ego. I això és bo. Al mi m'apassiona la cuina, però quan més gaudeixo és quan la gent prova la meva cuina i somriu satisfeta. No quan cuino, tampoc quan menjo allò que he cuinat. Igual que l'ego d'un esportista en guanyar o el d'un artista en el fet de ser reconegut. Hem estigmatitzat l'ego quan és el motor de les millors coses que la societat (o l'individu) ha aconseguit.
Però tornem a aquest tipus de persones que escriuen un blog per llegir-se a ells mateixos. Quan trobeu un d'aquests blocs, llegiu-ho, res més. No jutgeu, no comenteu, no interaccioneu. Aquestes persones només estan cridant en veu alta allò que reflexionen en veu baixa. I criden per elles mateixes, no per a nosaltres. L'ego de qui escriu un bloc intimista no s'engrandeix perquè li llegeixin, li comentin o el segueixin milers de persones. Principalment perquè no necessita engrandir-se. L'única cosa que necessita és posar en ordre els seus pensaments i després escoltar-se en veu alta.
Si tens un blog, segueix escrivint, no t'aturis. És igual si et mou l'ego o no. Poc importa si et segueixen milers de persones o no et llegeix ningú.
En l'escriptura està l'autèntic plaer, simplement.
No hay comentarios:
Publicar un comentario